A les cinc

La noia va sortir a les cinc. Mastegava xiclet com en un altre temps va veure mastegar tabac als homes, herba a les cabres o paraules a les velles. Va baixar l'escala que portava al metro i la seva faldilla de flors va cobrar vida en saltar la barrera sense pagar. I totes les cares del matí la van mirar amb menyspreu, per què quina persona decent aprovaria tal comportament?
 

Però ella ni tan sols va girar la mirada, ni un indici de vergonya per la finestra dels seus gestos exactes i autèntics. Es va asseure en un banc de l'andana i com una Penèlope qualsevol, va esperar i esperar teixint les paraules d'uns mots encreuats tirats per terra. 

De sobte, com si d'alguna forma volgués accelerar l'arribada del tren, com si pogués manegar el temps i l’espai i deformar-lo com si fos fang, s'incorpora abans del necessari. I una cosa semblant degué succeir, perquè en un moment ja estava asseguda al costat de la finestra del vagó, confonent el betum dels túnels amb el carbó del seu cabell. I el tren va frenant a poc a poc, lentament, fins a parar.
 

En aixecar-se per baixar es creua amb un home que ocupa el seu lloc en la finestra. Per un moment, l'home aixeca la mirada del llibre que sosté entre les mans i la mira amb desig, com precisant aquesta paraula, aquesta que sempre està a punt de sortir. I totes les cares del matí el van mirar amb menyspreu.