esclatar

vaig fugir del joc del llenguatge.

vaig abandonar el meu idioma per a parlar entre murmuris

amb els quals no aconseguia esclatar i ara

aquesta casa,

aquesta boca fosca de dents de punta en les finestres

em reclama i diu

que he de tornar la llengua al seu lloc,

furgar en ella fins al fons dels forats dels molars,

extraure el carbó mineral per a ennegrir el cant

i tornar,

tornar

a fregar el paladar,

donar-li forma helicoidal al discurs,

omplir-lo de fletxes, 

anotacions, 

referències circulars,

omplir-lo de fem.

per a potser     estar         una altra vegada.

estar aquí          una altra vegada.

estar de nou aquí on res nou passa mai.

només la llengua desenrotllant-se,

només l'idioma sent casa abandonada i fosca,

només ser aquí sola de nou

sentint el fred sota les cuixes.

la casa, el paladar,

l'absurd de ser aquí.

d'estar sola,

d'estar sola aquí.

l'absurd de parlar,

de parlar per a dins.

quina millor forma que celebrar aquest dia que diuen que és nostre fent això: escriure. 

segons el meu diccionari, escriure és: 

traure's una pestanya de l'ull,

ficar el peu en aigua gelada,

desfer un coàgul de sang entre els dits,

arrancar-se una crosta i mastegar-la, 

agafar amb cura un ocell per les potes,

tocar insistentment el buit que va deixar una dent,

cavar una tomba petita,

deixar que la saliva regalimi sobre el sofà,

enlluernar-se amb la llum del sol,

escoltar el so dels pins quan bufa el vent,

no voler llevar-se del llit,

caminar fins a la vora de la carretera,

posar flors en gerros i dormir entre llençols nets, 

ficar-se nua en el riu a l'octubre, 

sentir-se incapaç, 

fer que brollin humitats en el sostre, 

tindre un paraigua obert en l'estómac

 i una corda molt gruixuda ficada a la boca.

patir acufens. 

voler que cremi aquesta pell i no una altra, 

voler que cremi aquesta pell i no una altra, 

voler que cremi aquesta pell i no una altra, 

voler que cremi aquesta pell i no una altra,

que cremi aquesta pell i no una altra.