any nou

A partir dels vint-i-vuit i fins als trenta-cinc anys vaig fer fotos del meu reflex. Crec que ho feia per a reafirmar-me, com un intent d'acumular alguna evidència que després, en un futur, em servís per a provar alguna tesi gran i important que no podia veure al seu moment. Em retratava per intuïció, més que per vanitat.

Fa un any vaig escriure: "Acceptar-se, de vegades, és més difícil que recitar un embarbussament amb la boca plena d'aigua". L'altre dia també tornant a 'Todo sobre el amor' de bell hooks vaig trobar que havia subratllat: "L'amor és una acció, mai simplement un sentiment".

Si partim de la idea que estimar-se i acceptar-se són sinònims (almenys al meu diccionari) llavors crec que aquella tesi que no podia veure al seu moment era, en realitat, molt senzilla: des dels meus vint-i-vuit anys em vaig acceptar amb força, em vaig estimar amb molta valentia, però llavors feia mal. Feia mal perquè acceptar-se no n'és fàcil.

Em retratava per a reafirmar que aquest mal era un miratge, tot i que al moment semblava tan real com se sentia. Em retratava perquè en un futur pogués veure aquestes fotos, subratllar la bell hooks i afirmar que si, que l'amor és una acció i en realitat tot el que ha succeït el 2022 ha estat perquè m'estava estimant, m'estava estimant molt.